Del total de procesos tramitados por el derecho al uso del gallego casi un 40% fueron quejas
REDACCIÓN21:05 · 5/4/2024

A MESA
El presidente de la Mesa pola Normalización Lingüística, Marcos Maceira, y la diputada de Lingua de la Diputación de A Coruña, Soledad Agra
OFRECIDO POR:
A Mesa pola Normalización lingüística tramitó en 2023 un total de 1.129 expedientes en defensa del uso del gallego. Lo hizo tanto frente a entidades públicas como privadas y cerca del 40% de los expedientes fueron quejas. Los datos derivan del Informe Anual da Liña do Galego presentado por el presidente de la Mesa pola Normalización Lingüística, Marcos Maceira, y la diputada de Lingua de la Diputación de A Coruña, Soledad Agra.

En el informe se recoge como la entidad tramitó 1.129 expedientes por vía telefónica, correo electrónico y aplicación web. En total 650 correspondieron a consultas, 29 a felicitaciones y 450 quejas. De estas últimas, la mayoría son discriminatorias y de exclusión lingüística y por toponimia.

El organismo ha lamentado que otro apartado en el que las quejas aumentan año tras año es el referido al uso del gallego en las web y servicios online, que en 2023 supusieron el 22% de las quejas recibidas por el servicio, indica Europa Press. Por ello, Maceira ha recordado que A Liña do Galego es "el único servicio gratuito que se oferta en Galicia" para recoger este tipo de información.


Quejas a administraciones
Entre las quejas dirigidas a administraciones, destacan las recaídas en la administración autonómica, "evidenciando los pasos atrás que la Xunta está dando en los últimos años en relación al impulso del gallego en la administración y en el respeto a los derechos lingüísticos de la ciudadanía". De las reclamaciones dirigidas a la administración autonómica, apuntan que casi la mitad se dirigen a la Consellería de Sanidade (el 38% del total), le sigue a Consellería de Educación aglutinó un 15%.

Y es que en el marco de la educación, las Universidades gallegas no se libran: el informe apunta un aumento "significativo" de las quejas en facultades  por "impedir o dificultar al alumnado la realización de trámites en gallego".

Y el Gobierno central tampoco se libra, el 34% de las quejas son para él, especialmente para el Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible, por deturpación de toponimia gallega en los paneles de las carreteras y por la ausencia de atención oral y escrita en gallego por parte de Renfe y Adif.



Por último, la administración local concentró el 25% del total entre las quejas interpuestas. La mayoría corresponden, también, por deturpación de toponimia gallega o la exclusión del gallego en algunas de las actividades o servicios ofrecidos por los municipios.

Administraciones privadas
En el caso de las empresas y administraciones privadas destaca Vodafone con el 12% de las quejas. Contra Naturgy se registraron un 11% de las quejas. "La falta de atención oral y escrita en gallego, la señalización y rotulación de los establecimientos exclusivamente en español y la deturpación de toponimia gallega en las comunicaciones escritas y en las páginas web son las principales quejas dirigidas al conjunto de las empresas y, también, a las entidades bancarias", han explicado.

A súa análise detallada multiplica as 45 coincidencias que xa se coñecían entre a nomenclatura das rías e a costa do Descubrimento
29 mares 2024 . Actualizado ás 16:00 h.
Comentar · 67
Fai once anos, a Autoridade Portuaria de Marín e Pontevedra certificaba nunha carta náutica os 45 topónimos da súa ría que coinciden cos nomes doutros tantos lugares nas Antillas, a área

Arran de la guerra de Gaza esclata una polèmica basada en la vaguetat històrica dels termes geogràfics, però molt carregada políticament

Aquesta Setmana Santa, enmig de la guerra de Gaza, ha esclatat una vella polèmica. La pregunta és si Jesús de Natzaret era palestí. Més concretament, si se’n pot parlar i dir que era palestí. Si pot ser representat com a això que avui entenem per palestí. Evidentment, el debat té una càrrega política fortíssima, però cal dir que la vaguetat històrica del terme Palestina permet algunes de les interpretacions.


Històricament, no hi ha cap discussió possible en el sentit que Jesús era jueu: Jesús va néixer i va morir com a jueu, a Judea. No era pas palestí. I, de fet, tampoc no era cristià. En aquell temps, el seu moviment era una secta jueva que solament dècades després, gràcies al contacte dels seus apòstols amb la societat grega, esdevindria una religió diferenciada i amb ambició universal. Però a banda de ser jueu, diguem-ne, en termes ètnics, també era palestí, ni que fos en el sentit administratiu?

L’evolució del topònim
En aquell moment, no. En l’època històrica de Jesús, la paraula Palestina es feia servir per referir-se solament a una confederació de cinc ciutats que es va crear, ara fa uns tres mil anys, a la vora oriental de la Mediterrània, i que ocupava el territori que ara va de Gaza fins al Líban. De fet, la Bíblia parla d’aquesta zona com a Filistea, és a dir “la terra dels filisteus”, que eren una població diferenciada dels jueus. I no va ser fins l’any 430 aC que l’historiador grec Heròdot, traduint aquest terme, va ampliar-ne el significat a tota la zona limítrofa i va definir-ho tot plegat com a Palaistinē.

Tanmateix, en aquell moment, la zona interior limítrofa amb la terra dels filisteus es deia Yehudah. I en l’època de Jesús, els romans etiquetaven tota aquesta àrea, costa i altiplans junts, com a Judaea, una llatinització de Yehudah. Les persones que vivien a Judea eren anomenades Iudaei, és a dir jueus. Per ells, Jerusalem, el focus del seu culte ancestral d’ençà del primer mil·lenni abans de Crist, era l’indret sagrat, raó per la qual els evangelis descriuen que Jesús hi viatjava per a les festes de peregrinació. Per tant, Jesús era indiscutiblement jueu.

Però el nom de Palestina va anar canviant de significat i guanyat pes com a nom de tots gràcies als ocupants romans.

Els jueus es van revoltar dues vegades contra el poder imperial. La primera revolta, del 66 al 73 dC, va arribar a un terrible clímax amb la destrucció del temple. No obstant això, Roma encara va mantenir Judaea com a designació oficial de la regió. Però el 132-135 dC, els jueus es van tornar a revoltar i en aquest moment Roma va decidir canviar el nom administratiu de la regió a “Síria-Palestina” –un segle complet després de la mort de Jesús. Era una mesura per a desjudaïtzar el territori i castigar els jueus revoltats. En van canviar el nom, però també hi van incloure la terra dels filisteus per dissoldre’n el component jueu, i van fer servir el nom de Palestina, derivat dels filisteus antics, per agrupar-los a tots.

Per tant, es pot dir, d’acord amb això, que Jesús era palestí? En realitat, tampoc. Quan va nàixer l’entitat que rebia el nom de Palestina no tenia res a veure amb el seu indret de naixement ni amb la terra on va viure. Betlem, Natzaret o Jerusalem eren part de Judea, i no pas de la terra dels filisteus. Però, i després?

Posteriorment, el nom de Palestina es va anar afermant per definir tota la zona que avui són Israel i Palestina. I el van fer servir, com a referència geogràfica, els imperis i governs successius, incloent-hi els bizantins, els àrabs musulmans, els croats, els mamelucs, els otomans i els britànics.

Tot i això, l’ús del terme va anar variant de significat segons els contexts i les èpoques, i quan es va establir l’estat d’Israel el 1948 va adquirir el significat polític que té avui dia.

De fet, el terme palestins –fent referència a la identitat ètnica i nacional del poble que habita la regió geogràfica coneguda com a Palestina– no es va començar a popularitzar fins al segle XX, especialment a partir de la Primera Guerra Mundial. Abans, els palestins es referien a si mateixos com a àrabs. Va ser en la lluita contra l’imperi otomà, primer, i britànic, després, i contra la colonització jueva, que es va desenvolupar una consciència nacional entre els àrabs que vivien en aquesta regió, que acabaria donant lloc a l’actual autoidentificació com a palestins.

I per això va ser després de la creació d’Israel que el terme Palestina es va associar progressivament amb la població àrab. I, més concretament, es va fer servir com a nom alternatiu al de l’estat d’Israel i del territori en disputa entre els palestins i els israelians, especialment en referència a Cisjordània i la franja de Gaza.

La consolidació del moviment nacional palestí després de la creació de l’estat d’Israel el 1948 i els conflictes que van acompanyar-ho, com ara la guerra àrab-israeliana del 1948 i els desplaçaments en massa de població palestina, van fer la resta. D’aleshores ençà, el terme palestins s’ha emprat per referir-se exclusivament al poble àrab i la cultura d’aquesta regió, com també als moviments polítics i nacionalistes que cerquen la creació d’un estat palestí independent.

Una apropiació presentista
Quina raó pot haver-hi, doncs, per a presentar Jesús avui com a palestí? N’hi ha dues. Una és, simplement, l’ús polític, la manipulació, de la figura. L’altra, molt més seriosa, és això que els historiadors defineixen com a presentisme.

El presentisme és un concepte que es fa servir en diverses disciplines, com ara la història, la filosofia i la sociologia. En termes generals, es refereix a una actitud o enfocament que interpreta el passat amb la perspectiva, la realitat i els valors del present, cosa que ens pot distorsionar de manera notable la comprensió d’esdeveniments històrics, culturals o socials.

Per exemple: es pot dir que Jaume I va ser un rei espanyol? Històricament, no té gens de sentit, perquè Espanya no existia en la seua època. Però, intencionadament, en el present, hi ha qui ho defensa i argumenta que els seus regnes formen part avui de l’estat espanyol –cosa que tampoc no és veritat del tot. O que Espanya aleshores era un nom geogràfic d’abast poc clar.

El problema d’identificar el passat a partir del present és que es poden presentar uns fets com a molt comprensibles avui, però obviant que no ho eren en el passat. Per exemple, el primer tren que es va construir a Espanya va ser el que anava de l’Havana a Güines el 1837, en una Cuba aleshores indiscutiblement espanyola. Però avui pràcticament tothom opta per dir que és el de Barcelona a Mataró, perquè Cuba ja és una república independent. I després de la independència de Catalunya segurament hom atribuirà la primícia al Madrid-Aranjuez. Vist el 1837, no tindria gens de sentit, però la gent ho pot entendre pensant en avui.

De la mateixa manera, els topònims i els gentilicis poden tenir evolucions sorprenents en la història. Per exemple, originalment, el terme canadien es referia als habitants de la colònia francesa del Canadà, que abastava principalment el territori que avui és el Quebec i algunes àrees adjacents. En aquest sentit, es podria dir que inicialment es referia específicament als quebequesos, atès que eren la majoria de la població francòfona de la colònia. Aquest ús es va mantenir fins a la conquesta britànica de la Nouvelle-France el segle XVIII. Després, molts dels canadiens francesos van romandre a la nova colònia britànica i, amb el temps, el terme es va ampliar per incloure tots els habitants del territori que més tard es va convertir en el Canadà. De manera que els quebequesos d’avui han hagut de cercar un altre nom per a definir la seua nació i rebutgen ser canadencs quan abans els únics canadencs eren ells i els altres es coneixien simplement, i molt gràficament, com a anglesos.

La polèmica sobre una hipotètica identitat “palestina” de Jesús tan sols s’entén, doncs, a partir de recórrer al presentisme. Històricament, és un debat que no té gens de sentit, però vist amb ulls d’ara adquireix una certa racionalitat quan, tot i ser una idea simplista, s’expressa en un món acostumat a mirar sempre el passat a partir del present. Si Betlem avui és una ciutat palestina, tot el seu passat s’ha d’entendre a partir d’aquesta consideració i d’aquesta premissa. I, per tant, tot allò que hi fou és palestí.

El Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura (CULC) ha fet pública una carta oberta adreçada al catedràtic en literatura i també en dret Santiago Fortuño, a qui l’Ajuntament de Castelló de la Plana ha encarregat l’informe del topònim bilingüe, després que l’alcaldessa de la ciutat, Begoña Carrasco, signara en la primera Junta de Govern Local, integrada per PP i Vox, el decret mitjançant el qual s’iniciava el procediment administratiu per a la recuperació del nom en castellà.

L’entitat ha assenyalat que vol fer arribar a Fortuño «unes reflexions al voltant del canvi de denominació de la ciutat» engegat per l’actual «amb un informe favorable al canvi de denominació» que se li ha encarregat «com a expert lingüístic».


El CULC ha indicat que, en el seu moment, va promoure «una campanya molt activa favorable al canvi de denominació de Castelló de la Plana que va portar a terme l’anterior corporació municipal». Per això, recorda a Fortuño que, malgrat que se li ha encarregat aquest informe «a títol individual, el més probable és que després es presente com un informe de l’UJI».

En aquest sentit, ha remarcat que «la Universitat Jaume I té molt clar quin és el nom de la ciutat, i així ho fa palès en la seua norma màxima, els Estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana».


I per a deixar-ho més clar, ha subratllat, «ja en el Manual d’usos lingüístics aprovats pels òrgans de govern universitaris el 2011 i modificats el 2017, s’explicita que el nom de la ciutat és Castelló de la Plana (article 3.4), i és la forma que ha d’utilitzar la Universitat». A més, «la mateixa denominació d’Universitat Jaume I de Castelló de la Plana és la que utilitza el Reglament d’usos lingüístics de la Universitat Jaume I, aprovat el 2021, en l’article 1».

També recorden a Fortuño que al seu mateix departament compta «amb especialistes en toponímia» als quals pot «consultar» per fer el seu informe. Així mateix, que a la mateixa Universitat disposa «el Servei de Llengües i terminologia, amb experts en toponímia, que és l’òrgan que té la responsabilitat en el camp de la toponímia en l’àmbit universitari». I principalment, «que existeix un informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que avala la forma única del topònim en valencià, Castelló de la Plana, i que va servir al Consell Valencià per aprovar aquesta denominació com l’oficial per a la ciutat». D’altra banda, «hi ha un informe del cronista oficial de Castelló de la Plana que avala aquesta denominació», ha ressaltat.

«En definitiva, no hi ha justificació per a la doble denominació de la ciutat, i la traducció del terme Castelló no és Castellón. El nom és Castelló de la Plana», ha conclòs el Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura.

Els noms de carrers d’una localitat reflecteixen la seva idiosincràsia i personalitat, però també l’orientació política de cada moment. A Barcelona això és ben visible en molts aspectes, ja que al llarg dels últims dos-cents anys hi ha hagut canvis provocats pels canvis de règim, que han tingut implicació no només en els noms dels carrers, sinó també en la llengua que s’ha fet servir. Recordem, per exemple, que el 1860 una Reial Ordre signada per la reina Isabel II ordenava el següent: ‘Se procurará que en las capitales y poblaciones donde se conserve todavía el uso de algunos dialectos, se reduzcan todos los nombres de las calles á lengua castellana’.

Ja al segle XX, els noms dels carrers han experimentat canvis ideològics a mesura que canviaven els règims polítics, amb moments àlgids amb la dictadura de Primo de Rivera, l’adveniment de la segona república espanyola, la dictadura franquista i l’actual etapa democràtica, on els canvis no s’aturen, d’una banda, amb l'orientació de feminitzar els noms de carrers, que comprenen una majoria de noms dedicats a homes, i de l’altra per deixar enrere els foscos vestigis del nomenclàtor que encara queda de les etapes dictatorials de Primo de Rivera i de Franco. Exemples recents són els canvis de l’avinguda Príncep d’Astúries pel de riera de Cassoles, o el del passeig Borbó pel passeig dels Quinze.

En tota aquesta onada de canvis n’hi ha de pendents, com les peticions de retornar el nom de passeig Nacional a l’actual passeig de Joan de Borbó, o la de canviar el nom de la Gran Via de Carles III per la ronda de les Corts. A totes aquestes peticions, cal sumar-hi una altra que té com a objecte una plaça central del districte de Nou Barris, la de Virrei Amat, situada al barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, i que tot i que fa temps que està en desenvolupament, té aquest 2024 una especificitat que la singularitza, perquè els impulsors del canvi de nom reclamen que recuperi el seu nom original, el de plaça de Joan Salvat-Papasseit, precisament enguany, que se celebra el centenari de la mort del poeta i escriptor.


Proposta de la placa que hauria de substituir les de l'actual plaça de Virrei Amat, recuperant el nom que aquest espai va tenir entre 1933, quan es va urbanitzar la zona, i el 1942, quan es va canviar per decisió de l'ajuntament franquista / Foto: Irene Vilà Capafons

El 1959 va arribar el metro i va adoptar el nom de la plaça on s'ubicava i que va contribuir a la popularització i arrelament del nom de Virrei Amat. Originalment, formava part de la Línia II Sagrera-Vilapicina / Foto: Irene Vilà Capafons

Anem a pams. L’any 1933, quan es va urbanitzar la plaça, com a punt de connexió entre l’avinguda que portava fins al manicomi, actual avinguda de Pi i Molist, i el passeig de Fabra i Puig, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar el nom de plaça de Joan Salvat-Papasseit, en memòria del poeta, mort encara no feia deu anys, i que havia estat veí de la Font d'en Fargues, un barri proper a la plaça. No va ser fins a principis dels anys quaranta del segle XX que, en una onada de canvis de noms provocada pel règim feixista, es va decretar la substitució d’aquell nom pel que porta fins a l’actualitat, el de Virrei Amat -inicialment, Virrey Amat-. Més tard arribaria el metro, amb una estació que adoptaria el nom de la plaça i que incidiria en la popularització del nom.


 

Ara bé, en nom de la recuperació històrica, un grup de veïns de la zona ha decidit engegar una campanya que reclama el canvi de nom i la recuperació de l’inicial. Francesc Quintana és un dels principals impulsors de la iniciativa, a més de membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC-Nou Barris), una de les entitats que estan a favor del canvi de nom. En declaracions a ElNacional.cat a la mateixa plaça, Quintana apunta que la idea de demanar el canvi de nom “sorgeix de la consciència que hem tingut un grup de veïns del nostre barri, del nostre districte, de la necessitat de recuperar el nom històric que havia tingut sempre la plaça”.

Últim vestigi franquista a Nou Barris
Quintana, que recorda que al mateix districte ja s’han efectuat altres canvis de nom, com el del passeig de Borbó, actual passeig dels Quinze, apunta que la plaça es va rebatejar amb el seu nom actual per les “autoritats franquistes de l’època”, i aquest fet ja justifica la petició de canvi: “No ens agrada aquesta imposició, no tenim per què acceptar-la, no la volem i, per tant, tenim tot el dret a promoure aquest canvi”, assenyala, per afegir que la celebració del centenari del poeta “és una circumstància benvinguda i que conflueix cap aquí i que nosaltres la intentem aprofitar al màxim pels nostres propòsits”.


La plaça Virrei Amat és un eix central del districte de Nou Barris, connectant els passeigs de Pi i Molist, Fabra i Puig i els Quinze, conformant un espai de centralitat amb estació de metro i el pas d'un important nombre de línies d'autobús / Foto: Irene Vilà Capafons

Placa de la plaça Virrei Amat, un nom que desapareixeria del nomenclàtor barceloní si fructifica la campanya per recuperar el nom inicial, el de plaça de Joan Salvat Papasseit / Foto: Irene Vilà Capafons
Per la seva banda, Jordi Sànchez, membre de l'Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris, que també és favorable al canvi de nom, assenyala que el motiu principal de la reivindicació és “la llei a nivell estatal de recuperació de la memòria històrica”, que fixa la premissa de “recuperar el que ens va robar una dictadura”. Sànchez insisteix, per això, que no es tracta d’una decisió només de “treure el nom de Virrei Amat per posar qualsevol altre nom”, sinó que es tracta de “recuperar el nom que ja tenia”, i afegeix un aspecte important: “A Nou Barris, l’únic nom que ens queda per recuperar és aquest”. Virrei Amat és, segons Sànchez i Quintana, l’únic vestigi franquista que queda al nomenclàtor de Nou Barris i aquest fet és un al·licient per demanar el canvi. 

Primer problema, ja existeix un passeig Salvat-Papasseit
Amb tot, la petició, que de moment es mou a nivell de carrer i ja prepara una recollida de signatures, ja es va trobar amb un primer escull quan es va portar la petició a la Comissió de Memòria Històrica del Districte de Nou Barris, on ja els van advertir de la dificultat del canvi pel fet que ja existeix un passeig Salvat-Papasseit a la Barceloneta. “Ens van dir que no volien duplicitats”, assenyala Quintana, que en tot cas apunta que “tenim l'avantatge que això és una plaça, per tant, no seria el mateix”. “La nostra premissa és la recuperació de la memòria històrica”, insisteix Sànchez.

En aquesta situació, els promotors del canvi de nom tenen clar que hauran de superar les reticències de la Casa Gran a duplicar noms i també un altre problema afegit, l’arrelament d’un nom que fa vuitanta anys que està vigent i que, a diferència d’altres, no ha suscitat històricament un rebuig popular. Amb tot, els impulsors es mostren “optimistes”. De moment, preparen accions al carrer per difondre la campanya i fer arribar la demanda pels canals pertinents a la Ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona aprofitant la celebració del centenari de Salvat-Papasseit. Com se sol dir, el ‘no’ ja el tenen, i ara els tocar lluitar pel ‘sí'. 

24/03/2024 - 
VALÈNCIA. "No te lo planteas hasta que alguien te pregunta de dónde eres y, posteriormente, te cuestiona que eso qué significa". Esa duda sobrevenida constituye una de las esencias del trabajo de investigación del filólogo e historiador Abel Soler.

Este autor albaidense ha recopilado en su obra 'Els noms dels pobles valencians: origen i significat' la procedencia toponímica de los 266 municipios de la provincia de Valencia dentro de un compendio que agrupa los 542 de la Comunidad Valenciana y alrededor de 350 aldeas y pedanías que los flanquean.

Lo ha hecho con la tranquilidad con la que se sedimenta una tradición milenaria, o, en los casos de las denominaciones menos añejas, centenaria: la de creación, derivación y asentamiento de un topónimo. Empezó escribiendo artículos puntuales de nombres de municipios y, embriagado por la divulgación, pasó a redactar entradas en Facebook sobre diferentes poblaciones.

"Vi que gustaban y la gente me empezó a pedir un libro", señala como estímulo para su obra, que, además de en sus investigaciones bebé en fuentes como la del célebre etimólogo Joan Coromines o la de la profesora de la Universitat de València Carmen Barceló, especializada en estudios árabes.


El escrito Abel Soler, en una charla sobre topónimos de la Vall d´Albaida.

La labor desarrollada durante lustros de meticulosidad de orfebre de la toponimia la agrupó en verano del pasado año para presentarla con forma de libro el 8 de octubre de 2023. Desde entonces se dedica a recorrer las poblaciones de la Comunidad Valenciana relatando su origen y dando respuesta a esa pregunta que solo surge cuando alguien exógeno la plantea: ¿Qué significa el nombre de tu pueblo?

Además de contestando en los textos y epígrafes de su obra, también traslada la respuesta in situ. Lleva alrededor de un centenar de conferencias locales con espíritu comarcal, ya que aparte de hablar del municipio anfitrión lo hace también de otros vecinos, algo que inevitablemente suele despertar curiosidad.

Enguera y Macastre
En algunas ocasiones lo desarrolla después de investigaciones que le han resultado especialmente complejas, como la de hallar el origen bereber del topónimo Enguera, que traduciría como 'sierra de las cuevas'. O la que le llevó a desentrañar que Macastre proviene de la derivación de una expresión árabe que significa 'tijeras de esquilar o esquiladora'.

También le obliga a desmontar creencias arraigadas que han germinado en la denominada etimología popular. En este caso cita Montaverner, en la Vall d´Albaida, a la que se le atribuye una visita del conquistador Jaume I con degustación de vino incluida que terminaría con una frase de felicitación a la taberna. La realidad resultaría más prosaica y se vincularía a un riachuelo.

Del mismo modo podría englobarse a Cullera, cuyo topónimo está relacionado con cumbre alta aunque también con los mosquitos. "Los marineros bautizaban con nombres de animales a las sierras para identificarlas desde lejos. Como la de los mosquitos (Cullera) o la de los cuervos (Corbera)", apunta, para también desmitificar que Picanya tenga como origen 'pi i canya'.

Orografía, castillos, cultivos
Los topónimos suelen responder en mayor medida a cuestiones prácticas. La principal, tal como resume, se centra en la descripción del lugar, caso de su orografía, elementos hídricos, proximidad al mar.... En ese bloque, por ejemplo, enumera denominaciones de origen árabe como Albaida (tierra blanca) o Alzira (la isla).


Abel Soler, entre topónimos.

La segunda contesta a construcciones identificativas, como castillos (Castielfabib, Castelló…); y la tercera, a oficios (Chelva, de los gancheros del transporte fluvial) o cultivos (Terrateig, que equivale a decir tierra de trigo).

No obstante, en el listado igualmente despuntan otras opciones, como los nombres propios. "Gandia viene del equivalente a azúcar, y no porque hubiera en el lugar en sus orígenes, sino por un personaje muy importante en la época de dominación árabe con ese apellido al que le concedieron el territorio", explica el autor.

Podría seguir explayándose en cada municipio de la provincia, desde Segart hasta Oliva, como hace en las conferencias locales. Las inició fomentándolas con espíritu divulgativo y de promoción literaria en otoño del pasado año y en este 2024 ya ha logrado que llenen su agenda sin buscarlas.


Asistentes a una charla interesados en saber el origen del nombre de su pueblo.

"Su topónimo constituye un tema identitario para los habitantes de ese municipio, que despierta interés cuando lo planteas", resume. Por el contrario, se pierde en la rutina, en la costumbre de pronunciarlo, cuando no surge esa pregunta. 

Y ese interrogante emerge sobre todo fuera del entorno y del contexto habitual. Brota de una forma que desmonta a quien ha proferido cientos de veces el nombre de su pueblo sin saber exactamente lo que significa. Lo ha hecho porque se llama así, sin más cuestionamientos. Como el topónimo de poblaciones vecinas o de capitales provinciales. O de tantas otras cuestiones.

Resultaría práctico -para quien se lo pregunte- que este artículo pudiera, por ejemplo, dar respuesta a por qué se llaman como lo hacen las 25 aldeas de la extensísima Requena, topónimo que, por cierto, proviene del término árabe Rakka´na (la fuerte, la segura).

No obstante, no cumpliría su objetivo y ya entraría en los ámbitos de la investigación histórica y del ensayo para sumergirse en la amplia recopilación de Abel Soler. Es en ella donde quien se plantee el interrogante del titular puede saciar su curiosidad.

Les torres Llavanares eren unes construccions defensives d’època almoràvit (1115-1203) que estaven situades al llevant de Ciutat, concretament al Portitxol. La primera referència que tenim és la continguda en un document de 1230 que registra la donació feta per Jaume I a l’ordre del Temple de diverses propietats entre les quals hi havia un port:

“...un port que s’anomena popularment Al Moncum, i és fora de la Ciutat cap el sud, a quasi mitja milla de distància, on hi ha dues torres amb una sorgència d’aigua dolça que diuen que és intermitent.” (1)

Ja va dir Guillem Rosselló Bordoy que: ´”El port ha de ser el Portitxol. Les dues torres són les torres Llevaneres o Lavanares que la documentació feudal recull manta vegades i que es trobaven a prop de la porta de Gomera, envers Orient.” (2). I creim que encertava perquè nombroses referències toponímiques contingudes a la documentació històrica ens condueixen cap al Portitxol. Repassem-les:

1) Segons el Llibre del Repartiment (1232) les torres estaven a una entrada de la mar dins la terra: “les torres que son sobre el golf de la mar les quals són anomenades Lavaneres”.(3)

2) Segons el mateix document les torres estaven a prop d’un torrent: “torrent que davalla des de l’orient cap a l’occident [la direcció real és nord-sud], fins a prop de les torres que estan singula a prop de la mar, i s’anomenen torres Lavaneres”. (3)

Més envant el  torrent és anomenat torrent Mitjancer, “...que és aquell que davalla cap a les torres de Lavaneres”. Es tracta del torrent d’en Barberà que desemboca al Portitxol. 

Al 1241 el torrent apareix anomenat torrent de les torres Llevaneres en les confrontes d’un terreny d’una quarterada d’extensió segons un document aportat per Plàcid Pérez:

"Una quarterada confrontant amb el torrent de les torres Llevaneres, el camí de Llucmajor i de Capocorb, l’honor de Maimó Carnisser i el de Berenguer de Palouet....". (4)

3) L’any 1333 es té constància de l’existència d’un pont al camí de Llucmajor sobre el torrent d’en Barberà ja que el Manual de rebudes i dades de la Clavaria consigna el pagament de 12 carreus per a la seva reparació. En el document el pont és anomenat pont de les Torres Lavaneres.

“Item pagam a·n Bort Dabeylera, per una dotzena de pera de Rafal Beyt [Rafalbeig] picada, que meteren al pont de les Torres Lavaneres qui monta 14 s.”  (5).

Al segle XIV aquest pont rebé la denominació de pont de Suria, el qual fou reparat al 1420-1421 segons consta a la documentació que fou estudiada per Isabel Garau. (6). La financiació de l’obra de Suria fou assumida per la Universitat de Mallorca, les viles de Llucmajor, Campos i Santanyí a més dels propietaris colindants. Entre ells un anomenat Massagay que aportà una lliura.

Un Guillem Massagay ens apareix al 1389 entre les confrontes d’un “...hort tancat de paret en el qual hi ha sínia i safareig, al terme de la Ciutat, vers les Torres Llavaneres. [...] Confronta amb camp de Guillem Massagay, hort de na Pujada, camp de na Mulnara [Molinera] i camí de Llucmajor.” (7).

4) Les torres Llavaneres estaven a prop del camí de Llucmajor i del Portitxol com consta a dues referències contingudes al  Capbreu d’en Manresa (1404):

"Cami public que de la dessus dita plassa [Sent Anthoni de Padua] va vers les torres Lavaneres o lo Portitxol."

"...item de un ort o possessio [Arnau Muntanynas]  de terra situat vers lo Portitxol de les torres Lavaneres."

Alguns historiadors com Maria Barceló, Margalida Bernat o Plàcid Pérez  han proposat per a les torres Llavaneres una localització més propera a la porta des Camp, basant-se en les referències contingudes en la documentació del segle XV relatives a la porta de Santa Fe (actual porta des Camp) i al carreró del fossar dels Jueus:

-1437: Huerto situado cerca de la puerta de las Torres Llevaneres, ante la capilla de Santa Fe, al lado del convento de la Terça Regla. (8),
-1479: Mostra de cavalls armats: “...haien e sien tenguts ffer mostra ensemps plegats dels dits cavalls ab llurs armadures iuxta la concessió en la plaça o camp de les torres Levaneres, devant lo portal de Sancta Ffe a les 9 hores del dia. (8).
-1498: Peça de terra “..in loco de las torres Lavaneres..” confronta amb camí de l’Alanjassa, camí que va de la porta de Sant Antoni a Llucmajor i un carreró del fossar dels Jueus.(8)

Ara bé, si entenem que com a camp de les torres Llavaneres s’inclou tota l’extensió de terreny situada entre la porta des Camp i el Portitxol i que el carreró o camí del Fossar fa referència al camí que es dirigia al Portitxol per la vorera de mar les referències esmentades no constitueixen cap obstacle per a la localització de les torres a prop de la desembocadura del torrent d’en Barberà.

I anant un poc més enllà podem situar al manco una de les torres en el lloc avui ocupat pel molí de sa Roqueta, hipòtesi que ja fou plantejada per Antoni Pons en el seu Llibre del Mostassaf de Mallorca.

Bibliografia:

(1) VINAS, Agnes et al. (2004): Donation aux Templiers. BSAL, 60. P. 285-288.
(2) ROSSELLÓ BORDOY, Guillem (2004): Qui eren els jueus de l’Almudayna ?. BSAL, 60. P. 289-296.
(3) SOTO COMPANY, Ricard (1984): Còdex Català del Llibre del Repartiment de Mallorca.
(4) PÉREZ PASTOR, Plàcid (2021): Conquesta, repartiment i organització militar de Mallorca. Els cavalls armats (1229-1350). Tesi doctoral.
(5) RIERA MELIS, Antoni; ORTEGA VILLOSLADA, Antoni (2020): El manual de rebudes i dades de la Clavaria municipal de Mallorca corresponents a l'any 1333.
(6) GARAU LLOMPART, Isabel (1990): El pont de Suria: un ejemplo de construcción medieval.
(7) ROSSELLÓ LLITERAS, Juan (1999): Els pergamins de l'arxiu parroquial de Santa Eulàlia vol. 2.
(8) BARCELÓ CRESPÍ, Maria; ROSSELLÓ BORDOY, Guillem (2006): La ciudad de Mallorca. La vida cotidiana en una ciudad mediterránea medieval.